divendres, 30 de desembre de 2016

Ei, que ja comença!

© Carme Sala (tots els drets reservats)



Al final, la poca sort en els jocs d'atzar nadalencs, no m'ha permès de cel.lebrar les Festes tropicals que jo desitjava...però com que sóc positiva de mena, he vingut a dir-vos que estic contenta d'haver sobreviscut als excessos amb èxit i alegria, i ja que sóc a prop del meu ordinador (i no a sota una palmera de platja paradisíaca, sense conexió a internet) em fa il.lusió dedicar-vos a tots, el meu brindis per l'any nou.
Així que, alço la copa per desitjar-vos a tots (sense moderació de cap mena), que aquest any pugueu fer realitat algun dels vostres somnis, i que sobretot mai us falti l'energia per continuar perseguint-ne de nous!

Feliç any a tots!



dijous, 1 de desembre de 2016

Bufandes, pareos i torrons


Tothom que tingui calendari d'advent a casa, sap perfectament que avui comença oficialment el Nadal: amb el seu el conte enrera, pels preparatius de cada any i la dieta hipercalòrica en família (en l'àmbit purament consumista), a banda d'altres consideracions espirituals.

Jo que sóc mandrosa de mena amb aquestes cel.lebracions, torno a dubtar entre prendre paciència i tirar endavant sense rondinar (com faig desde temps inmemorials) o tirar pel dret i comprar un parell de bitllets d'avió amb destí al primer indret tropical on no hagin sentit mai parlar de tions ni torrons, i ja posats, amb data de tornada pel dia que hagin desmuntat fins la darrera de les bombetes i abets, dels carrers comercials de la meva ciutat.
Paradògicament, sembla que hauré d'esperar al sorteig de les Loteries per confirmar si enguany passo els darrers dies de l'any en bufanda i botes o en pareo i xancletes, vès quina cosa.
Per això m'afanyo a deixar-vos avui mateix la meva felicitació nadalenca...enteneu-me: si finalment resulto afortunada, dubto que tingui temps per preparar un post de comiat tropical...però si per contra no em toca res de res, ja em veig prenent "Pacientol Forte" i molt enfeinada prepararant-me per arribar a tots els compromisos, així que...Bon Desembre i ja de passada, bones festes, guap@s.

divendres, 28 d’octubre de 2016

Toma castanya!

Preparats pel inminent Castaween? O sou més de Hallownyada? Està clar que això ja no ho atura ningú...o sigui que ja podeu anar rumiant què contestar quan us preguntin allò del Trick or treat, per no fer el ridícul i quedar com una persona poc viatjada, davant la canalla.
Aquesta pregunta, per mi només té una resposta: Ni trick ni treat...Toma castanya, maco!

Bona castanyada a tots, amics.

dilluns, 5 de setembre de 2016

El pernil dolç del Quico


-Perdoni! Que m'ajudaria  travessar? 
Va cridar una veu tremolosa, just darrera meu.

Allà, en una cruïlla del Carrer Mallorca de Barcelona, una senyora que sobrepassava la vuitantena d'edat, mirava de mantenir un fràgil equilibri agafada al seu bastó, a peu del pas de zebra.

-I tant, faltaria més.
Vaig contestar-li jo, sorpresa de la determinació de la senyora, tot i la seva fragilitat.

Vem travessar juntes, agafades de bracet, en direcció a un Colmado que em va assenyalar a la següent intersecció. De camí, em va explicar que no sortia mai sola, doncs ja tenia una acompanyant que el dia a dia, s' encarregava de comprar tot el que calia, però aquell dia justament lliurava, i a ella, li feia moltíssima falta una mica de pernil dolç.

-Sort que l'he trobat a vostè- Va dir amb agraïment -El Quico està apunt d'arribar i no me'n queda ni una mica per donar-n'hi.
Vam travessar les dues cantonades a pas veritablement lent, vorejant tapes de clavegueram i altres "accidents" del terreny, tantejant -los amb moviments tremolosos i insegurs constantment.

-A vegades em marejo i sola no ho hauria pas pogut fer -Em va dir un parell de vegades.

Dono fe que la Carme (vaig preguntar-li el nom, donada la intimitat, de la situació) era conscient tant de les seves limitacions com de la seva obstinació, doncs per ella, aquella era una situació molt arriscada que li podia valer un bon sermó si el seu fill ho sabia, però no hi podia fer res; estava entossudida a comprar el pernil i tornar a casa quant abans millor, doncs el Quico estava apunt d'arribar i ella havia d'obrir-li la porta.
Veient la situació, vaig oferir-me a entrar al colmado amb ella i a tornar-la de nou al seu portal.
Com ho hauria fet, sinó? Ella hauria corregut un risc massa gran i jo, no hauria dormit tranquila, pensant si hauria arribat sana i estàlvia  a casa.

Així que, un cop fet tota la maniobra i de nou, al portal de casa seva amb els 150 grs de pernil dolç tallar finet a la bossa, i veient-la amb pressa per pujar, vaig preguntar si el Quico no tenia claus per entrar, doncs potser ja se'l trobaria a dalt al pis, esperant-la.

-Ui no, no. Al Quico l'han vingut a buscar per rentar-lo i pentinar-lo al "Gat i Gos" i me'l vindran a portar en un no-res...no voldria pas que arribés i es trobés que no tinc ni una llesqueta de pernil dolç per a obsequiar-lo.




dissabte, 6 d’agost de 2016

Roma, è sempre al dente

© Carme Sala; Tots els drets reservats.

Després d'uns dies a Roma, he arribat a la conclusió bàsicament, de dues coses; La primera, és que no totes les obres d'art de la ciutat estàn als museus, ni estàn catalogades en cap guia o tour turístic; Les marquesines de molts comerços romans són tan dignes d'admirar com el Panteó o les estatues de Bernini. A més, no fareu cúes quilomètriques i en trobareu a cada cantonada.

La segona, és la gran contradicció de que el país amb més carrers empedrats del món (Roma n'és la prova) vagi batejar un calçat tan impossible i difícil, com ho són les sabates de taló d'agulla o stilettos, malgrat no poder-se lluïr pràcticament enlloc. 

Tot plegat, m'ha deixat amb ganes de saber més; perquè una setmana dona per a poc, la llista d'emperadors és molt llarga i la meva memòria escassa...clar, que com que tinc el cap cap plè de pardals i de marquesines de tota mena, no em queda gaire espai per a d'altres coses. Però ja em va bé; Ja estic planificant "il ritorno", perquè una ciutat on es menja tan bé i té tantes fonts d'aigua fresca es mereix una dotzena de visites més, com a mínim. M'ha donat la sensació que aquesta, per molt mil·lenària que sigui, mai deixarà de ser una ciutat viva i fresca; Roma, sempre al dente.

Aquí us deixo el meu mini mosaïc fotogràfic...o us pensàveu escapar sense veure el meu reportatge romà?  Va no rondineu, que comparat amb alguns reportatges que us tocarà empassar-vos, us ho he fet prou picadet. 




dimarts, 26 de juliol de 2016

A l'estiu, confetti fins al niu





Ja la tenim aquí La Festa Major de Rocafort de Bages, cada dia és una mica més aprop. I aquest any promet ser tan fabulosa, que us asseguro que ni els pardals se la perdràn. No ho dic jo, eh? que ja sabeu com fa la dita: al estiu, confetti fins al niu.

O sigui que, bona Festa Major, hi sou tots convidats!

dimecres, 18 de maig de 2016

Cuinetes, tradició i iaies amb davantal











Fa un temps vaig proposar aquí al bloc un Càsting de iaies, coincidint en un moment en que em va tocar il·lustrar per a Círculo de Lectores, la col·lecció "Los recetarios de nuestras abuelas" y que comprèn els següents títols: "Primeros platos", "Carne y Huevos", "Tapas", "Pescado y marisco", i "Postres".
Avui per fi, us puc desvetllar la que va ser la iaia guanyadora del càsting i que podreu trobar, movent-se amb una gràcia innata entre els fogons d'aquests volums, estrenant davantal i amb el cabell acabat de crepar.
Aquí us la deixo...a veure què us sembla.

diumenge, 15 de maig de 2016

Cinc setmanes de colònies


Ei, que d''aquí poc tindrem aquí, les noves aventures de'n Biel i en Picapoc! En aquesta segona entrega, el Salvador Macip ha imaginat noves situacions emocionants, que jo m'he encarregat de il.lustrar. Esperem que us agradin tant de llegir, com a nosaltres de recrear-les! Molt, molt aviat...a totes les llibreries!

Il·lustració Carme Sala; Tots els drets reservats

dijous, 4 de febrer de 2016

Aperitius coreans

Aprofitant que fa una pila de dies que no entro al bloc ni per treure la pols, i que aquestes alçades ja tocaria desar el tió (que té tiranyines fins a la barretina) us porto uns dibuixets que he fet per una editorial coreana;
El llibre en qüestió, es titula Ten Little Indians i com el seu títol indica està protagonitzat per deu Petits indis que preparen una obra de teatre, amb la finalitat d'ensenyar als nens de preescolar d'aquell país a contar fins a 10 en anglès.
Ha estat un repte important, no per la dificultat del encàrrec sinó pels malabars amb la meva agenda laboral, però espero haver-me'n sortit prou dignament; Així que m'arribi la mostra impresa us l'ensenyo i ho decidim. Mentretant, aquí us deixo un petit aperitiu...a la coreana :)

Quatre dels deu membre de la Banda

Tots els drets reservats
Tots els drets reservats